El polític pacient

Perfil publicat a la revista Presència el 30/12/2012

A pesar de la seva imatge d’home tebi i àdhuc incompetent, Mariano Rajoy és un supervivent de la política amb les idees molt clares


«Sóc Mariano Rajoy, espanyol i gallec, nascut a Santiago de Compostel·la fa 56 anys.» L’autobiografia del president del govern espanyol comença amb aquesta frase tan plana i avorrida com el seu protagonista.
Tebi, avorrit, sense nervi, mancat de lideratge, són alguns dels atributs que propis i estranys han posat al líder del Partit Popular espanyol. Aquesta imatge, paradoxalment, ha estat la seva principal arma durant una llarga trajectòria política. Llargament subestimat pels seus companys de partit i pels seus adversaris socialistes, ha fet de la paciència una virtut que ha sabut aprofitar al màxim.
Rajoy és fill d’un advocat i va exercir de registrador de la propietat. Com el seu antecessor en el lideratge del PP, José María Aznar, un passat de funcionari mediocre ha estat la millor escola per comprendre i entendre com funcionen les estructures de poder en Espanya, dominades per la secta dels AFE (Altos Funcionarios del Estado), que són qui manen de veritat a Madrid.
Rajoy és un polític que en comptes de fer front als adversaris, prefereix seure pacientment i esperar veure passar el seguici fúnebre dels seus cadàvers polítics.
Va ocupar (i sobreviure) tres carteres ministerials amb Aznar, tot incloent-hi els cèlebres «hilillos de plastilina» que haurien significat la mort política de qualsevol polític, però no pas per a Rajoy.
No va ser nomenat dofí d’Aznar fins després de dos intents fallits de trobar-ne successor. Rajoy simplement va esperar el seu torn. Els seus rivals d’aleshores ja són història.
Va sobreviure també a dues derrotes electorals davant José Luis Rodríguez Zapatero, la primera de les quals l’hauria d’haver condemnat a l’ostracisme, després de la manipulació dels atemptats de l’11-S a Madrid per part d’Aznar i Acebes per intentar assegurar la victòria del PP. En circumstàncies normals, el candidat hauria d’haver desaparegut de la vida política. No pas Rajoy. Va resistir pacientment els embats del falcons del PP, liderats per una Esperanza Aguirre d’ambicions desmesurades. Rajoy avui és president, Aguirre ja és història.

De l’oposició al poder

Un cop assolit el poder, més per demèrits aliens que per mèrits propis (un altre cop la paciència d’esperar que l’adversari s’entrebanqui), Rajoy aplica la mateixa recepta al seu govern: esperar que els problemes se solucionin sols o que perdin entitat amb el pas del temps. Així, quan tothom descomptava el rescat espanyol, Rajoy va ignorar els reclams dels mercats, la prima de risc i les pressions europees, i va limitar-se a esperar i a adoptar mesures analgèsiques. Les conseqüències han estat nefastes per a l’economia espanyola, amb un atur rècord i una crisi profunda, però el supervivent Rajoy (a diferència de tots els seus homòlegs europeus que han demanat el rescat) s’ha mantingut en el poder.

Incompetència?

Mentrestant, els seus opositors confonen l’estil del gallec amb incompetència, però s’equivoquen de cap a peus. Rajoy té una agenda molt clara i definida, però en comptes de plantejar-la obertament, defuig la confrontació amb un estil que fa que moltes de les seves accions passin desapercebudes. Cada divendres, el Consell de Ministres aprova alguna mesura insignificant, que com la gota malaia no s’adverteix, però que pot ser devastadora en l’acumulació sostinguda. Pot semblar que el seu govern no fa res, però està duent a terme un programa ben travat de desmantellament de l’estat del benestar, de concentració del poder econòmic i polític a Madrid, de buidatge de competències de les comunitats autònomes, de reforma de la justícia en clau conservadora.
Rajoy conserva aquella mirada absent que fa creure als seus i als altres que no hi és tot, però ell combina a la perfecció la diplomàcia i la política, en la línia de la màxima de Sir Humphrey Appleby, el genial personatge de la sèrie britànica Sí, Ministre: «La diplomàcia és l’art de sobreviure fins al segle vinent, la política és l’art de sobreviure fins divendres que ve.»

"A França i a Europa som els catalans"

Entrevista publicada l'11/09/2012 a la revista El Temps

Qui anirà a la manifestació de la Diada?

Publicat el 9 de setembre de 2012 a l'Intocable Digital

L’Oriol anirà a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona amb un autocar que sortirà del seu poble. És un militant actiu de la causa sobiranista i sap que la Diada d’enguany serà un punt de no retorn en el procés d’independència de Catalunya.

En Nil té set anys i anirà a la mani amb una estelada lligada al coll com si fos la capa del Superman. Esta tip de sentir els pares rondinar contra Espanya i la llengua i no-se-quantes-coses-més, i la mare li ha explicat que hi haurà un munt de gent reclamant la llibertat, que serà quelcom històric. No sap ben bé que vol dir la mare amb això d’“històric” però sempre que va a aquestes marxes s’ho passa pipa.

La Conxita encara té records de les privacions i les persecucions de la posguerra. No ha volgut ficar-se mai en política, perquè el seu pare sempre repetia que era perillós, però té la sensació que ara toca recuperar l’esperit d’aquella república que es va veure truncada perl feixisme espanyol.

L’Antonio és taxista. Fa gairebé mig segle que va venir d’Extremadura a buscar una vida millor per a ell i per a la seva família. No parla català, mai ningú no l’ha obligat a fer-ho. A casa miren Tele5 i llegeixen El Periódico en castellà. Està tan fart de sentir mentides per la ràdio del taxi sobre Catalunya i els catalans que ha decidit que ell també anirà a la mani.

L’Anna és mestra i està tipa de les retallades als funcionaris, dels atacs al sistema d’immersió lingüística que tant ha fet per integrar els nouvinguts a l’escola i d’haver de treballar amb recursos insuficients. Sap que en una Catalunya independent res d’això no passaria. Per això anirà amb la seva parella a la manifestació.

En Roberto fa 10 anys que va deixar el seu Mèxic natal per establir-se a Catalunya. Ara és a l’atur i no li fan gràcia les notícies de la retirada d’assistència sanitària als immigrants. Anirà a la mani perquè saps que en una Catalunya independent això mai no passaria. De fet, tothom sap que el seu país va acollir milers de catalans exiliats després de la victòria franquista sense demanar-los res a canvi.

En Jordi té una empresa mitjana que el seu pare va aixecar amb molt d’esforç. Sempre havia defensat l’entesa entre Catalunya i Espanya, perquè s’hi jugava les garrofes. Ja fa temps, però, que ha reemplaçat la majoria dels seus clients espanyols per d’altres països d’Europa i d’Àsia. Està fart d’haver d’anar pel món intentant separar la seva empresa de l’imatge nefasta d’Espanya. Anirà a la mani perquè sap que necessita una Catalunya independent per seguir creixent i per defensar els llocs de treball que els seu pare va crear i que ells ara fa mans i mànigues per mantenir.

En Chema és transportista. És autònom i amb el seu camió es passa el dia amunt i avall lliurant comandes arreu del país, sempre amb el CD d’Estopa a tota castanya. És del Madrid amb cos i ànima i cada estiu baixen al poble d’Andalusia que els seus pares van deixar quan es van casar. Anirà a la mani perquè considera insuportable haver de pagar peatges abusius a pertot, i a sobre haver d’aguantar com els parents andalusos que viuen de subsidis i treballen tres mesos l’any, l’acusen d’insolidari i “pesetero”.

La Remei tè una botiga a l’Eixample de Barcelona. Ella sempre ha estat molt de Jordi Pujol, sempre ha votat Convergència. És molt catalanista, però això de la independència sap que és una quimera. Tanmateix, està farta de pagar més impostos que ningú i de rebre menys suport i ajuts que ningú. Sap que si Madrid continua quedant-se amb més del 40 per cent dels impostos dels catalans ni ella ni la resta del petit comerç català no se’n sortiran. Per això anirà a la mani amb els seu home.

L’11 de setembre el poble català farà un clam ensordidor que s’escoltarà arreu del món. Oblidem pancartes, partits, promeses i frustracions. Manifestem-nos i cridem ben fort qui som i cap on anem. La Diada del 2012 serà recordada en els llibres d’història com el punt de partida del procés d’independència de Catalunya.

La cara oculta de Miami

Publicat el dilluns 27 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

La primera bombolla d’internet em va portar a establir-me una temporadeta a Miami, una ciutat magnífica que és una destinació turística de primer ordre i és alhora la capital econòmica i de negocis de l’Amèrica Llatina.
Poques ciutats nord-americanes, però, exemplifiquen com Miami els forts contrastos de la societat estatunidenca. Només deu minuts de cotxe separen l’opulència de Miami Beach de la misèria de Little Haití. La Petite Haïti és un barri, abans conegut com a Lemon City, que va ser ocupat per les classes benestants que fugien de les atrocitats de la dictadura dels Duvalier a Haití durant la dècada dels seixanta del segle passat. Després s’hi va afegir una segona onada d’haitians que directament fugien de la pobresa. Sembla impossible que a pocs minuts dels Ferraris i Lamborghinis que pugen avinguda Collins amunt, hom pugui trobar un barri amb taxes de mortalitat infantil africanes. Si a Miami Beach hi ha dos morts per arma de foc per cada 100.000 habitants, a Little Haití la taxa és de 44,9 per cada 100.000. Les tres principals causes de mort són, en aquest ordre, la sida, els homicidis i la cirrosi. Gairebé el 70 per cent de la població viu per sota del llindar de la pobresa.
Qualsevol guia us recomanarà d’evitar Little Haití. Us diran que podeu tastar una mica de sabor haitià sense riscos al Tap Tap de Miami Beach. Vaig tenir la sort de fer-me amic d’una persona del barri, que em va descobrir una comunitat fascinant. El francès i el crioll s’escolten pertot, i la cuina és meravellosa. Fa pocs dies vaig llegir que s’està produint el que els anglosaxons anomenen gentrification: Little Haití s’ha posat de moda i gent de classe mitjana-alta s’hi estableix, rehabilitant edificis antics de gran valor arquitectònic i millorant la fesomia del barri en general, però desplaçant alhora els habitants originals cap a àrees encara més marginals. Saber-ho va provocar-me una sensació agredolça. D’una banda, és bo veure un barri degradat regenerar-se. De l’altra, és trist que l’ànima de Little Haití, la seva gent, siguin foragitats per pijos que estan fent-se’l seu.

L'illa de la patata

Publicat el dilluns 20 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Fa molts anys, quan era jove i boig, solia fer milers de quilòmetres per gaudir d’un festival anual de música clàssica magnífic, en un marc incomparable: les Setmanes Musicals de Frutillar. Frutillar és un minúscul poble d’immigrants alemanys al bell mig de la Patagònia xilena, 1.000 km al sud de la capital, Santiago. Des de fa 45 anys, durant una setmana, els millors artistes i músics d’arreu del món ofereixen un concert rere l’altre en un auditori de vidre a la vora d’un llac, als peus d’un volcà imponent. En una de les meves visites, vaig seguir els consells de l’Elfriede, una xilena besnéta d’alemanys que parlava castellà amb dificultat (a Frutillar l’alemany és encara la llengua d’ús familiar), mestressa de la casa on m’allotjava. “Agafa el ferri i vés a Chiloé”. L’illa de Chiloé és un cas únic en el món. La flora i la fauna són endèmiques i diferents. Charles Darwin va visitar l’illa el 1834 i va quedar tan impressionat que li va dedicar llargs capítols als seus diaris. És a poc minuts del continent, però com que els maputxes mai no van ser un poble mariner, no hi havia contacte entre l’illa i el continent. Es creu que els seus pobladors, els chilotes, no són pas d’origen maputxe, sinó polinesi. Eren una societat matriarcal. El cognom que es transmetia als fills era el de la mare. La seva cultura és única i original, des de l’arquitectura —amb els seus palafits singulars construïts sobre xanques arran de mar— fins a la gastronomia. La tradició local diu que és a Chiloé on va néixer la patata, el tubercle que va permetre l’expansió demogràfica a Europa i va alimentar i alimenta milions de persones. Els chilotes creuen que des de Chiloé la patata es va escampar pels Andes, primer, i per tot el món després, i n’estan orgullosos. Quan una dona chilota es casa i forma una nova família, la mare i matriarca li regala una petita bossa feta a mà amb les llavors de més de 400 varietats de patata. És el tresor més important de la seva cultura i estan obligats a custodiar-lo i transmetre’l de generació en generació des de fa segles. Visitar Chiloé és com descobrir un món perdut. És molt lluny, però val la pena.

Una altra Barceloneta

Publicat el dilluns 13 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

La família de la meva dona és de la Toscana, i de tant en tant els fem una visita, sobretot als estius. M'agrada anar-hi en cotxe i fer diferents rutes per anar-hi descobrint petits tresors. Aquest cop vaig voler evitar la costa i vam fer el camí de tornada per l'interior, per les valls occitanes d'Itàlia i la Provença. La ruta tot travessant els Alps ja paga la pena dels pocs quilòmetres de desviament, però la sorpresa més gran va ser arribar a un petit poblet occità del departament francès dels Alps de l'Alta Provença anomenat Barcelonnette, en francès; Barcilona de Provença, en occità. Es veu que quan la Provença pertanyia al Casal de Barcelona, Ramon Berenguer IV va decidir que a la regió li feia falta una vila tan maca com el Cap i Casal, i va fundar en 1231 Barcelona de Provença, coneguda des d'aleshores com la Barciloneta pels seus pobladors occitans. la petita vila al peu dels Alps és una perla. No ha superat mai els 3.000 habitants i les quatre barres del Casal de Barcelona hi són omnipresents. Però si el que buscava jo eren rastres de la presència catalana, gran va ser la meva sorpresa en descobrir que el que hi ha a pertot són petjades... mexicanes! Com els americans que després de fer fortuna a Cuba tornaven a Catalunya i demostraven el seu triomf amb magnífiques cases d'estil indià, resulta que a mitjans del segle XIX alguns habitants humils de la Barceloneta de Provença van anar a provar sort a Mèxic, i van tornar rics i delerosos de demostrar-ho als seus convilatans. Van fer-ho tot construint unes magnífiques i fastuoses residències de forta influència arquitectònica colonial americana que tothom al poble coneix amb el nom de vil·les mexicanes. A l'oficina de turisme hom pot trobar un mapa amb les cases marcades. Val la pena fer la ruta amb calma i amb la càmera de fotos a punt. N'hi ha que són una autèntica meravella. Com sol passar amb tots aquest petits poblets de la Provença i les valls occitanes d'Itàlia, la gastronomia és un regal per als sentits, però en el cas de la Barceloneta de Provença, els tocs mexicans fan que la cuina local sigui realment única al món.

Una nit estranya a Besalú

Publicat el dilluns 6 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Rebre la visita d’un germà que viu a 12.000 quilòmetres és una raó suficient per oferir-li alguna experiència extraordinària, fora de l’habitual. Vaig decidir convidar en Gustau —el meu germà— a visitar Besalú. Per no perdre un dia de platja, van anar-hi de nit. D’entrada, ens va inquietar una mica trobar-nos l’immensa porta d’entrada a la ciutat (que hom troba al final del seu magnífic pont) tancada i barrada. Quan rumiàvem si no giràvem cua va aparèixer del no res un arlequí, un bufó medieval que entre crits i rialles ens va explicar no sé quina història d’un vescomte i un baró que l’havien foragitat del poble. Vam empènyer la porta i en endinsar-nos-hi vam trobar amb un grup de comediants medievals format per nens i nenes molt petits i alguns adults. Vam seguir-los fins la plaça i ens van regalar cabrioles i malabars, fins que uns soldats del vescomte van presentar-se cercant una donzella i tot va acabar amb un acarnissat combat amb espases que treien espurnes. El meu germà i jo no ens sabíem avenir. “Què està passant? Què no som al segle XXI?”, ens preguntàvem. Vam deixar-nos portar, i vam visitar un palau, vam assistir al funeral d’una abadessa a la catedral, vam caminar per carrerons estrets entre mercaders, taverners i prostitutes, i vam acabar al peu del molí presenciant el casament del vescomte esmentat —que va arribat amb un preciós cavall blanc— amb la filla del baró, enmig d’una conxorxa medieval que no és fàcil d’explicar. Quan encara no sortíem del nostre astorament, ens vam trobar un altre cop a dins del poble gaudint d’un pica-pica i una copa de cava, alhora que un grup de ballarines exòtiques ens regalaven la vista amb una dansa del ventre que encara tenim a la retina, el meu germà i jo.

Es veu que aquest retorn màgic al passat medieval de Besalú es produeix misteriosament cada dimecres de juliol i agost. Us recomano que us hi acosteu amb molt de compte!

La unanimitat no és democràcia

Publicat el 5 d'agost de 2012 a l'Intocable Digital

Aquesta setmana hem tornat a sentir per boca de l’alcalde de Barcelona l’argument tan repetit com falaç que diu que no es pot parlar d’independència perquè crea divisions, perquè no tots els catalans hi són favorables. Xavier Trias fa aquest plantejament d’una forma honesta, de la mateixa manera que molts independentistes esmercen esforços per aconseguir una unitat de les forces independentistes que no només és una quimera, sinó que és absolutament innecessària i àdhuc contraproduent per assolir l’objectiu comú. Hem perdut molt de temps amb aquestes qüestions i molts cops ens hem desviat del camí.

Anem a pams. En primer lloc, és evident que la independència provoca divisions, com qualsevol projecte o programa polític. Pretendre que una idea politica sigui acceptadunes forma unànime és totalitarisme. La unanimitat repugna al sistema democràtic. És típica dels congressos dels partits que aproven executives i programes a la búlgara, amb adhesions del 99 per cent. La unanimitat és la que anuŀla i esborra el criteri propi dels diputats, que han d’obeir de forma acrítica els dictats del partit, que indica a través dels dits del cap del grup parlamentari quin ha de ser el sentit del vot. Si un legislador gosa votar segons els seu propi criteri i la seva consciència, es convidat a renunciar al seu escó i abandonar el partit, com hem vist dies enrere amb l’afer Maragall durant el tràmit parlamentari de la proposta de pacte fiscal.

En segon lloc, la recerca de una suposadament imprescindible unitat independentista és la forma més lamentable de malaguanyar temps i esforços. Així com hi ha espanyolistes d’esquerres, de centre o de dretes, també hi ha d’haver independentistes a tot l’espectre polític. Poden i han de pensar diferent en tots els aspectes, menys en un: la voluntat de declarar la independència de Catalunya. Que cadascú es presenti a les eleccions amb els seus candidats i el seu programa. El moment de la unitat serà quan s’haurà de votar la declaració d’independència, no pas abans.

Finalment, deixeu-me fer un apunt final sobre aquesta idea que sosté que l’independentisme genera divisions entre els catalans. Si volem aconseguir l’objectiu, hem de començar per acceptar que a Catalunya hi ha almenys dues comunitats nacionals: els catalans i els espanyols. Acceptem que hi ha persones nascudes a Catalunya que tenen un marc de referència diferent als nostre, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, simplement és. Al Quebec hi ha quebequesos de cultura francesa i quebequesos de cultura anglesa. Aquí hi ha catalans d cultura catalana i catalans de cultura espanyola.

I no es tracta de convèncer o assimilar els de cultura espanyola, sinó d’imposar el criteri de la majoria catalana, tot respectant els drets de la minoria espanyola. D’això se’n diu democràcia. Una democràcia no és unanimitat, és la materialització de la voluntat de la majoria, respectant les minories. Actualment, vivim en un país on s’imposa la voluntat d’una minoria, sense respectar els drets ni la voluntat de la majoria. Una autèntica estafa democràtica.

Què votaries si demà hi haguessin eleccions?

Publicat el 19 de juliol de 2012 al diari IntocableDigital

Imaginem que em president Mas decideix fer història i trenca la baralla. Imaginem que pren consciència que el seu pla de pacte fiscal s’ha cremat abans d’hora per culpa de la crisi espanyola i la intervenció europea. Aleshores, el president Mas dissol el Parlament i convoca eleccions.

Quin seria l’escenari? Què votaríem? Què farien els partits? Anem per pams.

Comencem per CiU. Podria mantenir l’ambigüitat calculada que tants bons resultats li ha donat en el passat recent? Confiarien els seus electors (i sobretot les seves bases) en un programa electoral que no digués les coses pel seu nom en un moment clau de la història del país? Els joves dirigents sobiranistes que s’han fet amb el control del partit, aconseguiran convèncer els sectors més conservadors i regionalistes de la federació nacionalista i arrossegar-los cap a una proposta electoral obertament independentista? Els seus votants només mantindran el seu suport si CiU decideix posar d’una vegada per totes tota la carn a la graella.

I el PSC? Quin sector imposaria les seves tesis? L’aparell del partit segueix en mans dels de tota la vida, aquells que abans es tallarien la llengua que dissentir amb les tesis imposades des del PSOE, però hi ha un creixent moviment de base socialista que ja n’està tip. Giraran la truita? Abandonaran la quimera d’un federalisme impossible de materialitzar a Espanya? O entrarà el PSC en un procés de valencianització que el condemnarà a la marginalitat i a la mera supervivència, tot ocupant les engrunes de les quotes de poder d’organismes i empreses públiques? Si el seu electorat l’obliga a elegir entre Espanya i Catalunya, què triarà?

El PP s’atrinxerarà en defensa de la minoria espanyola i espanyolista de Catalunya. Hauran de demostrar que són un partit seriós capaç de fer de garants del respecte dels seus drets. En definitiva, d’això es tracta la democràcia: fer el que vol la majoria, tot respectant els drets de les minories. Això vol dir que també el PP i Ciudadanos tindran un paper a jugar un una Catalunya independent.

Què farà Esquerra Republicana? Preferirà quedar-se quieta i aprofitar la inèrcia de l’efecte rebot després de les darreres patacades electorals? O arriscarà tot el seu capital amb una proposta seriosa i concreta per obrir un procés d’independència? És cert que probablement haurà de lluitar per defensar el seu espai electoral davant de CiU, si aquesta es declara obertament independentista, però són partits ben diferents, i en gran mesura complementaris.

Iniciativa veurà un creixement exponencial, pel treball seriós dels seus dirigents i per acceptar sense pèls a la llengua que només amb un estat propi Catalunya pot assolir la plenitud nacional.

Solidaritat haurà de fer mans i mànigues per marcar perfil propi si la majoria de partits catalans esdevenen independentistes (una possibilitat que fins fa poc era una fantasia i que ara és cada cop més probable). La seva radicalitat és necessària si volem que un procés parlamentari d’independència abraci un arc ben ampli de la ciutadania.

Si el proper diumenge se celebressin eleccions, a qui votaries? Què exigiries al teu partit?

Thank you very much!

(Published in Catalonia Today magazine - July-August 2012)

In December 2008 I accepted the challenge of reinventing Catalonia Today and converting it from a weekly newspaper to a monthly magazine. It was a brave bet, to invest more money and more resources in order to offer our readers a 64 page, glossy, full colour magazine, written in English, full of quality content, to foreign residents and visitors and to Catalan readers who seek to improve their English language level, always keeping in mind the same motto that led to the creation of Catalonia Today in 2005: "News in English from a Catalan point of view".
The response has been amazing from the very beginning. A growing community of readers and subscribers who have encouraged us to deliver more and improve on what we are doing. The best example of how this community works is the initiative from a bunch of our readers, to create the ECClub, the English Culture Club: a joint-venture between the Abacus cooperative and Catalonia Today. Currently the ECClub has more than 1000 members and 45 reading groups spread across Catalonia and Valencia.
Three years and a half later, new professional challenges ask me to move on, so this is my last issue as editor of Catalonia Today. I’m extremely proud of how the magazine has developed, and the team behind it and I strongly believe that the new editor will do even better, adding more value to this community of staff, readers, subscribers and members of the ECClub who truly enjoy quality content in English month after month. Thank you very much for the constant feedback that has allowed us to continously improve the magazine, based on your criticism and suggestions. I hope that will continue. I’ll be in touch.

La dependència no interessa ni convé

Publicat el 18 de maig de 2012 al diari IntocableDigital.cat

El discurs del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, va aixecar polseguera fins i tot a casa seva, però sóc dels que no es va sorprendre gens ni mica ni amb les paraules ni amb el to. “La independència no interessa ni convé”. Duran no enganya ningú i manté una línia de pensament coherent. Què esperàveu, que s’emboliqués amb l’estelada i coregés “in-indé-independencià”?

Dit això, el congrés d’UDC ens dóna l’oportunitat d’aclarir un conceptes que fa nosa al procés irreversible d’emancipació nacional de Catalunya. És tracta d’una gran fal·làcia continguda en un discurs més o menys homogeni que ens ve a dir que “la independència és un projecte excloent que crearia divisió en Catalunya, perquè no tots els catalans són independentistes”.

En primer lloc, cal preguntar-se quan aquest país ha estat una nació homogènia? Des que els grecs van establir-se a Empúries i van construir una ciutat compartida amb els íbers, aquest territori és mestís i heterogeni, per origen i per voluntat. Això comporta acceptar que Catalunya és una nació dividida. Què hi ha gent que se sent catalana i no espanyola o francesa, gent que se sent catalana i espanyola, catalana i francesa, i gent que se sent només espanyola o francesa. Tot plegat sense comptar l’última onada immigratòria que no s’integrarà del tot fins d’aquí a dos o tres generacions. Aquesta diversitat és la que fa grans les nacions més grans del món. Obama governa un país on 4 de cada 10 ciutadans creu en el creacionisme. Hollande dirigirà un país amb un 20 per cent votants de l’extrema dreta.

Durant molt de temps, els moviments sobiranistes han cregut que no es podia fer realitat el somni de la independència sense una adhesió unànime de la societat catalana. Fals. Sempre hi haurà sectors incòmodes amb la direcció que prengui el país. Del que es tracta és que la majoria pugui veure realitzats els seus desitjos, alhora que la minoria veu garantits els seus drets i llibertats. D’això se’n diu democràcia. A Catalunya, la independència és l’opció majoritària i els partits polítics estan actuant de dic de contenció. Fins i tot Duran ha pogut comprovar com un 20 per cent dels delegats del seu partit votaven tesis independentistes en un congrés cridat a ofrenar un resultat a la búlgara al seu líder. La classe política té dos camins: liderar el procés o veure com l’aigua sobrepassa el dic i avança com un tsunami emportant-se tot al seu pas.

Un 'corralito' espanyol? Improbable, però no impossible

Publicat el 15 de maig de 2012 al diari Vilaweb

El desembre del 2001 el mot 'corralito' es va incorporar al vocabulari econòmic de tot el món. Deu anys treballant en una agència de notícies de Buenos Aires, entre el 1992 i el 2002 --molts a la secció d'economia--, em van permetre de veure i de viure en detall el procés de degradació econòmica que va desembocar en el cèlebre 'corralito'.

Malauradament, hi ha molts elements del cas argentí que hom pot trobar a Espanya: un deute extern creixent, un dèficit fiscal desbocat, dificultats de finançament per als governs i les empreses, desocupació superior al 20%, un govern inoperant i incapaç. Un factor clau de la 'débâcle' va ser la famosa 'convertibilitat', que establia per imperatiu legal la paritat 1 a 1 entre el peso argentí i el dòlar nord-americà. En el cas espanyol, la pertinença a l'euro causa l'efecte equivalent: la impossibilitat de devaluar per recuperar competitivitat i disminuir el dèficit comercial.

Com en el cas grec, l'economia argentina va ser rescatada en dues ocasions, amb resultats fallits en totes dues: el 'blindatge' de 40.000 milions de dòlars i el 'megacanvi' de deute per valor de 30.000 milions addicionals.

En una situació tan sinistra, la fuita de capitals es impossible d'aturar i els bancs no poden satisfer les demandes dels impositors que volen treure els diners i refugiar-se en divises estrangeres. Aleshores el sistema fa fallida, irremeiablement. El govern argentí va voler impedir-ho amb el 'corralito': immobilitzant els diners als bancs. El resultat immediat va ser devastador: l'economia argentina va aturar-se en sec, com un malalt que fa una aturada cardíaca. Sense líquid circulant, l'activitat empresarial i comercial esdevé impossible i les conseqüències són demolidores.

En quin estadi del procés es troba l'economia espanyola? És difícil de dir, però hi ha un element afegit que en el cas argentí no hi era: l'airbag que representa la unió monetària i el BCE. L'estat argentí va haver parar tot sol la crisi bancària, i les arques del banc central es van buidar responent als qui canviaven els pesos per dòlars. Espanya compta amb uns aliats que donen un plus de confiança al sistema i fan improbable una retirada en massa de dipòsits del sistema bancari.

Improbable, però no impossible. De fet, no cal pas travessar l'Atlàntic per trobar referències d'episodis similars. El 1468 la Taula de Canvi de Barcelona va fer fallida per una fuita de capitals i el 1613 la de València també va fer fallida per l'impagament generalitzat de préstecs hipotecaris. Dos elements que podríem trobar aviat en el nostre sistema bancari. Especialment si, en un moment donat, els socis europeus es decidissin a deixar anar la mà de grecs i espanyols.

El 'corralito' argentí és la història d'un drama amb final feliç: impagament del deute extern, devaluació de la moneda per a recuperar competitivitat i taxes de creixement fortes i sostingudes durant la dècada següent. Hi ha una trampa, emperò. Més que una trampa, un miracle. A l'Argentina l'anomenen 'el miracle de la soja'. A partir del 2003 el preu internacional de la soja, principal exportació del país amb una retenció impositiva superior al 40%, s'ha anat multiplicant per quatre i per cinc, amb un client ansiós de comprar d'antuvi tota la producció, la Xina. La soja va ser l'electroxoc que tornà a fer bategar aquell cor que s'havia aturat en sec. Si no hagués estat per la soja, el país no hauria pogut sortir de l'abisme consegüent al 'corralito'. Si l'economia espanyola esclata en mil bocins, com l'argentina el 2001, quin miracle la tornarà a la vida?

Publicat el 15 de maig de 2012 al diari Vilaweb