L’Oriol anirà a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona amb un autocar que sortirà del seu poble. És un militant actiu de la causa sobiranista i sap que la Diada d’enguany serà un punt de no retorn en el procés d’independència de Catalunya.
En Nil té set anys i anirà a la mani amb una estelada lligada al coll com si fos la capa del Superman. Esta tip de sentir els pares rondinar contra Espanya i la llengua i no-se-quantes-coses-més, i la mare li ha explicat que hi haurà un munt de gent reclamant la llibertat, que serà quelcom històric. No sap ben bé que vol dir la mare amb això d’“històric” però sempre que va a aquestes marxes s’ho passa pipa.
La Conxita encara té records de les privacions i les persecucions de la posguerra. No ha volgut ficar-se mai en política, perquè el seu pare sempre repetia que era perillós, però té la sensació que ara toca recuperar l’esperit d’aquella república que es va veure truncada perl feixisme espanyol.
L’Antonio és taxista. Fa gairebé mig segle que va venir d’Extremadura a buscar una vida millor per a ell i per a la seva família. No parla català, mai ningú no l’ha obligat a fer-ho. A casa miren Tele5 i llegeixen El Periódico en castellà. Està tan fart de sentir mentides per la ràdio del taxi sobre Catalunya i els catalans que ha decidit que ell també anirà a la mani.
L’Anna és mestra i està tipa de les retallades als funcionaris, dels atacs al sistema d’immersió lingüística que tant ha fet per integrar els nouvinguts a l’escola i d’haver de treballar amb recursos insuficients. Sap que en una Catalunya independent res d’això no passaria. Per això anirà amb la seva parella a la manifestació.
En Roberto fa 10 anys que va deixar el seu Mèxic natal per establir-se a Catalunya. Ara és a l’atur i no li fan gràcia les notícies de la retirada d’assistència sanitària als immigrants. Anirà a la mani perquè saps que en una Catalunya independent això mai no passaria. De fet, tothom sap que el seu país va acollir milers de catalans exiliats després de la victòria franquista sense demanar-los res a canvi.
En Jordi té una empresa mitjana que el seu pare va aixecar amb molt d’esforç. Sempre havia defensat l’entesa entre Catalunya i Espanya, perquè s’hi jugava les garrofes. Ja fa temps, però, que ha reemplaçat la majoria dels seus clients espanyols per d’altres països d’Europa i d’Àsia. Està fart d’haver d’anar pel món intentant separar la seva empresa de l’imatge nefasta d’Espanya. Anirà a la mani perquè sap que necessita una Catalunya independent per seguir creixent i per defensar els llocs de treball que els seu pare va crear i que ells ara fa mans i mànigues per mantenir.
En Chema és transportista. És autònom i amb el seu camió es passa el dia amunt i avall lliurant comandes arreu del país, sempre amb el CD d’Estopa a tota castanya. És del Madrid amb cos i ànima i cada estiu baixen al poble d’Andalusia que els seus pares van deixar quan es van casar. Anirà a la mani perquè considera insuportable haver de pagar peatges abusius a pertot, i a sobre haver d’aguantar com els parents andalusos que viuen de subsidis i treballen tres mesos l’any, l’acusen d’insolidari i “pesetero”.
La Remei tè una botiga a l’Eixample de Barcelona. Ella sempre ha estat molt de Jordi Pujol, sempre ha votat Convergència. És molt catalanista, però això de la independència sap que és una quimera. Tanmateix, està farta de pagar més impostos que ningú i de rebre menys suport i ajuts que ningú. Sap que si Madrid continua quedant-se amb més del 40 per cent dels impostos dels catalans ni ella ni la resta del petit comerç català no se’n sortiran. Per això anirà a la mani amb els seu home.
L’11 de setembre el poble català farà un clam ensordidor que s’escoltarà arreu del món. Oblidem pancartes, partits, promeses i frustracions. Manifestem-nos i cridem ben fort qui som i cap on anem. La Diada del 2012 serà recordada en els llibres d’història com el punt de partida del procés d’independència de Catalunya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada