El polític pacient

Perfil publicat a la revista Presència el 30/12/2012

A pesar de la seva imatge d’home tebi i àdhuc incompetent, Mariano Rajoy és un supervivent de la política amb les idees molt clares


«Sóc Mariano Rajoy, espanyol i gallec, nascut a Santiago de Compostel·la fa 56 anys.» L’autobiografia del president del govern espanyol comença amb aquesta frase tan plana i avorrida com el seu protagonista.
Tebi, avorrit, sense nervi, mancat de lideratge, són alguns dels atributs que propis i estranys han posat al líder del Partit Popular espanyol. Aquesta imatge, paradoxalment, ha estat la seva principal arma durant una llarga trajectòria política. Llargament subestimat pels seus companys de partit i pels seus adversaris socialistes, ha fet de la paciència una virtut que ha sabut aprofitar al màxim.
Rajoy és fill d’un advocat i va exercir de registrador de la propietat. Com el seu antecessor en el lideratge del PP, José María Aznar, un passat de funcionari mediocre ha estat la millor escola per comprendre i entendre com funcionen les estructures de poder en Espanya, dominades per la secta dels AFE (Altos Funcionarios del Estado), que són qui manen de veritat a Madrid.
Rajoy és un polític que en comptes de fer front als adversaris, prefereix seure pacientment i esperar veure passar el seguici fúnebre dels seus cadàvers polítics.
Va ocupar (i sobreviure) tres carteres ministerials amb Aznar, tot incloent-hi els cèlebres «hilillos de plastilina» que haurien significat la mort política de qualsevol polític, però no pas per a Rajoy.
No va ser nomenat dofí d’Aznar fins després de dos intents fallits de trobar-ne successor. Rajoy simplement va esperar el seu torn. Els seus rivals d’aleshores ja són història.
Va sobreviure també a dues derrotes electorals davant José Luis Rodríguez Zapatero, la primera de les quals l’hauria d’haver condemnat a l’ostracisme, després de la manipulació dels atemptats de l’11-S a Madrid per part d’Aznar i Acebes per intentar assegurar la victòria del PP. En circumstàncies normals, el candidat hauria d’haver desaparegut de la vida política. No pas Rajoy. Va resistir pacientment els embats del falcons del PP, liderats per una Esperanza Aguirre d’ambicions desmesurades. Rajoy avui és president, Aguirre ja és història.

De l’oposició al poder

Un cop assolit el poder, més per demèrits aliens que per mèrits propis (un altre cop la paciència d’esperar que l’adversari s’entrebanqui), Rajoy aplica la mateixa recepta al seu govern: esperar que els problemes se solucionin sols o que perdin entitat amb el pas del temps. Així, quan tothom descomptava el rescat espanyol, Rajoy va ignorar els reclams dels mercats, la prima de risc i les pressions europees, i va limitar-se a esperar i a adoptar mesures analgèsiques. Les conseqüències han estat nefastes per a l’economia espanyola, amb un atur rècord i una crisi profunda, però el supervivent Rajoy (a diferència de tots els seus homòlegs europeus que han demanat el rescat) s’ha mantingut en el poder.

Incompetència?

Mentrestant, els seus opositors confonen l’estil del gallec amb incompetència, però s’equivoquen de cap a peus. Rajoy té una agenda molt clara i definida, però en comptes de plantejar-la obertament, defuig la confrontació amb un estil que fa que moltes de les seves accions passin desapercebudes. Cada divendres, el Consell de Ministres aprova alguna mesura insignificant, que com la gota malaia no s’adverteix, però que pot ser devastadora en l’acumulació sostinguda. Pot semblar que el seu govern no fa res, però està duent a terme un programa ben travat de desmantellament de l’estat del benestar, de concentració del poder econòmic i polític a Madrid, de buidatge de competències de les comunitats autònomes, de reforma de la justícia en clau conservadora.
Rajoy conserva aquella mirada absent que fa creure als seus i als altres que no hi és tot, però ell combina a la perfecció la diplomàcia i la política, en la línia de la màxima de Sir Humphrey Appleby, el genial personatge de la sèrie britànica Sí, Ministre: «La diplomàcia és l’art de sobreviure fins al segle vinent, la política és l’art de sobreviure fins divendres que ve.»

"A França i a Europa som els catalans"

Entrevista publicada l'11/09/2012 a la revista El Temps

Qui anirà a la manifestació de la Diada?

Publicat el 9 de setembre de 2012 a l'Intocable Digital

L’Oriol anirà a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona amb un autocar que sortirà del seu poble. És un militant actiu de la causa sobiranista i sap que la Diada d’enguany serà un punt de no retorn en el procés d’independència de Catalunya.

En Nil té set anys i anirà a la mani amb una estelada lligada al coll com si fos la capa del Superman. Esta tip de sentir els pares rondinar contra Espanya i la llengua i no-se-quantes-coses-més, i la mare li ha explicat que hi haurà un munt de gent reclamant la llibertat, que serà quelcom històric. No sap ben bé que vol dir la mare amb això d’“històric” però sempre que va a aquestes marxes s’ho passa pipa.

La Conxita encara té records de les privacions i les persecucions de la posguerra. No ha volgut ficar-se mai en política, perquè el seu pare sempre repetia que era perillós, però té la sensació que ara toca recuperar l’esperit d’aquella república que es va veure truncada perl feixisme espanyol.

L’Antonio és taxista. Fa gairebé mig segle que va venir d’Extremadura a buscar una vida millor per a ell i per a la seva família. No parla català, mai ningú no l’ha obligat a fer-ho. A casa miren Tele5 i llegeixen El Periódico en castellà. Està tan fart de sentir mentides per la ràdio del taxi sobre Catalunya i els catalans que ha decidit que ell també anirà a la mani.

L’Anna és mestra i està tipa de les retallades als funcionaris, dels atacs al sistema d’immersió lingüística que tant ha fet per integrar els nouvinguts a l’escola i d’haver de treballar amb recursos insuficients. Sap que en una Catalunya independent res d’això no passaria. Per això anirà amb la seva parella a la manifestació.

En Roberto fa 10 anys que va deixar el seu Mèxic natal per establir-se a Catalunya. Ara és a l’atur i no li fan gràcia les notícies de la retirada d’assistència sanitària als immigrants. Anirà a la mani perquè saps que en una Catalunya independent això mai no passaria. De fet, tothom sap que el seu país va acollir milers de catalans exiliats després de la victòria franquista sense demanar-los res a canvi.

En Jordi té una empresa mitjana que el seu pare va aixecar amb molt d’esforç. Sempre havia defensat l’entesa entre Catalunya i Espanya, perquè s’hi jugava les garrofes. Ja fa temps, però, que ha reemplaçat la majoria dels seus clients espanyols per d’altres països d’Europa i d’Àsia. Està fart d’haver d’anar pel món intentant separar la seva empresa de l’imatge nefasta d’Espanya. Anirà a la mani perquè sap que necessita una Catalunya independent per seguir creixent i per defensar els llocs de treball que els seu pare va crear i que ells ara fa mans i mànigues per mantenir.

En Chema és transportista. És autònom i amb el seu camió es passa el dia amunt i avall lliurant comandes arreu del país, sempre amb el CD d’Estopa a tota castanya. És del Madrid amb cos i ànima i cada estiu baixen al poble d’Andalusia que els seus pares van deixar quan es van casar. Anirà a la mani perquè considera insuportable haver de pagar peatges abusius a pertot, i a sobre haver d’aguantar com els parents andalusos que viuen de subsidis i treballen tres mesos l’any, l’acusen d’insolidari i “pesetero”.

La Remei tè una botiga a l’Eixample de Barcelona. Ella sempre ha estat molt de Jordi Pujol, sempre ha votat Convergència. És molt catalanista, però això de la independència sap que és una quimera. Tanmateix, està farta de pagar més impostos que ningú i de rebre menys suport i ajuts que ningú. Sap que si Madrid continua quedant-se amb més del 40 per cent dels impostos dels catalans ni ella ni la resta del petit comerç català no se’n sortiran. Per això anirà a la mani amb els seu home.

L’11 de setembre el poble català farà un clam ensordidor que s’escoltarà arreu del món. Oblidem pancartes, partits, promeses i frustracions. Manifestem-nos i cridem ben fort qui som i cap on anem. La Diada del 2012 serà recordada en els llibres d’història com el punt de partida del procés d’independència de Catalunya.

La cara oculta de Miami

Publicat el dilluns 27 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

La primera bombolla d’internet em va portar a establir-me una temporadeta a Miami, una ciutat magnífica que és una destinació turística de primer ordre i és alhora la capital econòmica i de negocis de l’Amèrica Llatina.
Poques ciutats nord-americanes, però, exemplifiquen com Miami els forts contrastos de la societat estatunidenca. Només deu minuts de cotxe separen l’opulència de Miami Beach de la misèria de Little Haití. La Petite Haïti és un barri, abans conegut com a Lemon City, que va ser ocupat per les classes benestants que fugien de les atrocitats de la dictadura dels Duvalier a Haití durant la dècada dels seixanta del segle passat. Després s’hi va afegir una segona onada d’haitians que directament fugien de la pobresa. Sembla impossible que a pocs minuts dels Ferraris i Lamborghinis que pugen avinguda Collins amunt, hom pugui trobar un barri amb taxes de mortalitat infantil africanes. Si a Miami Beach hi ha dos morts per arma de foc per cada 100.000 habitants, a Little Haití la taxa és de 44,9 per cada 100.000. Les tres principals causes de mort són, en aquest ordre, la sida, els homicidis i la cirrosi. Gairebé el 70 per cent de la població viu per sota del llindar de la pobresa.
Qualsevol guia us recomanarà d’evitar Little Haití. Us diran que podeu tastar una mica de sabor haitià sense riscos al Tap Tap de Miami Beach. Vaig tenir la sort de fer-me amic d’una persona del barri, que em va descobrir una comunitat fascinant. El francès i el crioll s’escolten pertot, i la cuina és meravellosa. Fa pocs dies vaig llegir que s’està produint el que els anglosaxons anomenen gentrification: Little Haití s’ha posat de moda i gent de classe mitjana-alta s’hi estableix, rehabilitant edificis antics de gran valor arquitectònic i millorant la fesomia del barri en general, però desplaçant alhora els habitants originals cap a àrees encara més marginals. Saber-ho va provocar-me una sensació agredolça. D’una banda, és bo veure un barri degradat regenerar-se. De l’altra, és trist que l’ànima de Little Haití, la seva gent, siguin foragitats per pijos que estan fent-se’l seu.

L'illa de la patata

Publicat el dilluns 20 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Fa molts anys, quan era jove i boig, solia fer milers de quilòmetres per gaudir d’un festival anual de música clàssica magnífic, en un marc incomparable: les Setmanes Musicals de Frutillar. Frutillar és un minúscul poble d’immigrants alemanys al bell mig de la Patagònia xilena, 1.000 km al sud de la capital, Santiago. Des de fa 45 anys, durant una setmana, els millors artistes i músics d’arreu del món ofereixen un concert rere l’altre en un auditori de vidre a la vora d’un llac, als peus d’un volcà imponent. En una de les meves visites, vaig seguir els consells de l’Elfriede, una xilena besnéta d’alemanys que parlava castellà amb dificultat (a Frutillar l’alemany és encara la llengua d’ús familiar), mestressa de la casa on m’allotjava. “Agafa el ferri i vés a Chiloé”. L’illa de Chiloé és un cas únic en el món. La flora i la fauna són endèmiques i diferents. Charles Darwin va visitar l’illa el 1834 i va quedar tan impressionat que li va dedicar llargs capítols als seus diaris. És a poc minuts del continent, però com que els maputxes mai no van ser un poble mariner, no hi havia contacte entre l’illa i el continent. Es creu que els seus pobladors, els chilotes, no són pas d’origen maputxe, sinó polinesi. Eren una societat matriarcal. El cognom que es transmetia als fills era el de la mare. La seva cultura és única i original, des de l’arquitectura —amb els seus palafits singulars construïts sobre xanques arran de mar— fins a la gastronomia. La tradició local diu que és a Chiloé on va néixer la patata, el tubercle que va permetre l’expansió demogràfica a Europa i va alimentar i alimenta milions de persones. Els chilotes creuen que des de Chiloé la patata es va escampar pels Andes, primer, i per tot el món després, i n’estan orgullosos. Quan una dona chilota es casa i forma una nova família, la mare i matriarca li regala una petita bossa feta a mà amb les llavors de més de 400 varietats de patata. És el tresor més important de la seva cultura i estan obligats a custodiar-lo i transmetre’l de generació en generació des de fa segles. Visitar Chiloé és com descobrir un món perdut. És molt lluny, però val la pena.

Una altra Barceloneta

Publicat el dilluns 13 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

La família de la meva dona és de la Toscana, i de tant en tant els fem una visita, sobretot als estius. M'agrada anar-hi en cotxe i fer diferents rutes per anar-hi descobrint petits tresors. Aquest cop vaig voler evitar la costa i vam fer el camí de tornada per l'interior, per les valls occitanes d'Itàlia i la Provença. La ruta tot travessant els Alps ja paga la pena dels pocs quilòmetres de desviament, però la sorpresa més gran va ser arribar a un petit poblet occità del departament francès dels Alps de l'Alta Provença anomenat Barcelonnette, en francès; Barcilona de Provença, en occità. Es veu que quan la Provença pertanyia al Casal de Barcelona, Ramon Berenguer IV va decidir que a la regió li feia falta una vila tan maca com el Cap i Casal, i va fundar en 1231 Barcelona de Provença, coneguda des d'aleshores com la Barciloneta pels seus pobladors occitans. la petita vila al peu dels Alps és una perla. No ha superat mai els 3.000 habitants i les quatre barres del Casal de Barcelona hi són omnipresents. Però si el que buscava jo eren rastres de la presència catalana, gran va ser la meva sorpresa en descobrir que el que hi ha a pertot són petjades... mexicanes! Com els americans que després de fer fortuna a Cuba tornaven a Catalunya i demostraven el seu triomf amb magnífiques cases d'estil indià, resulta que a mitjans del segle XIX alguns habitants humils de la Barceloneta de Provença van anar a provar sort a Mèxic, i van tornar rics i delerosos de demostrar-ho als seus convilatans. Van fer-ho tot construint unes magnífiques i fastuoses residències de forta influència arquitectònica colonial americana que tothom al poble coneix amb el nom de vil·les mexicanes. A l'oficina de turisme hom pot trobar un mapa amb les cases marcades. Val la pena fer la ruta amb calma i amb la càmera de fotos a punt. N'hi ha que són una autèntica meravella. Com sol passar amb tots aquest petits poblets de la Provença i les valls occitanes d'Itàlia, la gastronomia és un regal per als sentits, però en el cas de la Barceloneta de Provença, els tocs mexicans fan que la cuina local sigui realment única al món.

Una nit estranya a Besalú

Publicat el dilluns 6 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Rebre la visita d’un germà que viu a 12.000 quilòmetres és una raó suficient per oferir-li alguna experiència extraordinària, fora de l’habitual. Vaig decidir convidar en Gustau —el meu germà— a visitar Besalú. Per no perdre un dia de platja, van anar-hi de nit. D’entrada, ens va inquietar una mica trobar-nos l’immensa porta d’entrada a la ciutat (que hom troba al final del seu magnífic pont) tancada i barrada. Quan rumiàvem si no giràvem cua va aparèixer del no res un arlequí, un bufó medieval que entre crits i rialles ens va explicar no sé quina història d’un vescomte i un baró que l’havien foragitat del poble. Vam empènyer la porta i en endinsar-nos-hi vam trobar amb un grup de comediants medievals format per nens i nenes molt petits i alguns adults. Vam seguir-los fins la plaça i ens van regalar cabrioles i malabars, fins que uns soldats del vescomte van presentar-se cercant una donzella i tot va acabar amb un acarnissat combat amb espases que treien espurnes. El meu germà i jo no ens sabíem avenir. “Què està passant? Què no som al segle XXI?”, ens preguntàvem. Vam deixar-nos portar, i vam visitar un palau, vam assistir al funeral d’una abadessa a la catedral, vam caminar per carrerons estrets entre mercaders, taverners i prostitutes, i vam acabar al peu del molí presenciant el casament del vescomte esmentat —que va arribat amb un preciós cavall blanc— amb la filla del baró, enmig d’una conxorxa medieval que no és fàcil d’explicar. Quan encara no sortíem del nostre astorament, ens vam trobar un altre cop a dins del poble gaudint d’un pica-pica i una copa de cava, alhora que un grup de ballarines exòtiques ens regalaven la vista amb una dansa del ventre que encara tenim a la retina, el meu germà i jo.

Es veu que aquest retorn màgic al passat medieval de Besalú es produeix misteriosament cada dimecres de juliol i agost. Us recomano que us hi acosteu amb molt de compte!