L'illa de la patata

Publicat el dilluns 20 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Fa molts anys, quan era jove i boig, solia fer milers de quilòmetres per gaudir d’un festival anual de música clàssica magnífic, en un marc incomparable: les Setmanes Musicals de Frutillar. Frutillar és un minúscul poble d’immigrants alemanys al bell mig de la Patagònia xilena, 1.000 km al sud de la capital, Santiago. Des de fa 45 anys, durant una setmana, els millors artistes i músics d’arreu del món ofereixen un concert rere l’altre en un auditori de vidre a la vora d’un llac, als peus d’un volcà imponent. En una de les meves visites, vaig seguir els consells de l’Elfriede, una xilena besnéta d’alemanys que parlava castellà amb dificultat (a Frutillar l’alemany és encara la llengua d’ús familiar), mestressa de la casa on m’allotjava. “Agafa el ferri i vés a Chiloé”. L’illa de Chiloé és un cas únic en el món. La flora i la fauna són endèmiques i diferents. Charles Darwin va visitar l’illa el 1834 i va quedar tan impressionat que li va dedicar llargs capítols als seus diaris. És a poc minuts del continent, però com que els maputxes mai no van ser un poble mariner, no hi havia contacte entre l’illa i el continent. Es creu que els seus pobladors, els chilotes, no són pas d’origen maputxe, sinó polinesi. Eren una societat matriarcal. El cognom que es transmetia als fills era el de la mare. La seva cultura és única i original, des de l’arquitectura —amb els seus palafits singulars construïts sobre xanques arran de mar— fins a la gastronomia. La tradició local diu que és a Chiloé on va néixer la patata, el tubercle que va permetre l’expansió demogràfica a Europa i va alimentar i alimenta milions de persones. Els chilotes creuen que des de Chiloé la patata es va escampar pels Andes, primer, i per tot el món després, i n’estan orgullosos. Quan una dona chilota es casa i forma una nova família, la mare i matriarca li regala una petita bossa feta a mà amb les llavors de més de 400 varietats de patata. És el tresor més important de la seva cultura i estan obligats a custodiar-lo i transmetre’l de generació en generació des de fa segles. Visitar Chiloé és com descobrir un món perdut. És molt lluny, però val la pena.