El discurs del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, va aixecar polseguera fins i tot a casa seva, però sóc dels que no es va sorprendre gens ni mica ni amb les paraules ni amb el to. “La independència no interessa ni convé”. Duran no enganya ningú i manté una línia de pensament coherent. Què esperàveu, que s’emboliqués amb l’estelada i coregés “in-indé-independencià”?
Dit això, el congrés d’UDC ens dóna l’oportunitat d’aclarir un conceptes que fa nosa al procés irreversible d’emancipació nacional de Catalunya. És tracta d’una gran fal·làcia continguda en un discurs més o menys homogeni que ens ve a dir que “la independència és un projecte excloent que crearia divisió en Catalunya, perquè no tots els catalans són independentistes”.
En primer lloc, cal preguntar-se quan aquest país ha estat una nació homogènia? Des que els grecs van establir-se a Empúries i van construir una ciutat compartida amb els íbers, aquest territori és mestís i heterogeni, per origen i per voluntat. Això comporta acceptar que Catalunya és una nació dividida. Què hi ha gent que se sent catalana i no espanyola o francesa, gent que se sent catalana i espanyola, catalana i francesa, i gent que se sent només espanyola o francesa. Tot plegat sense comptar l’última onada immigratòria que no s’integrarà del tot fins d’aquí a dos o tres generacions. Aquesta diversitat és la que fa grans les nacions més grans del món. Obama governa un país on 4 de cada 10 ciutadans creu en el creacionisme. Hollande dirigirà un país amb un 20 per cent votants de l’extrema dreta.
Durant molt de temps, els moviments sobiranistes han cregut que no es podia fer realitat el somni de la independència sense una adhesió unànime de la societat catalana. Fals. Sempre hi haurà sectors incòmodes amb la direcció que prengui el país. Del que es tracta és que la majoria pugui veure realitzats els seus desitjos, alhora que la minoria veu garantits els seus drets i llibertats. D’això se’n diu democràcia. A Catalunya, la independència és l’opció majoritària i els partits polítics estan actuant de dic de contenció. Fins i tot Duran ha pogut comprovar com un 20 per cent dels delegats del seu partit votaven tesis independentistes en un congrés cridat a ofrenar un resultat a la búlgara al seu líder. La classe política té dos camins: liderar el procés o veure com l’aigua sobrepassa el dic i avança com un tsunami emportant-se tot al seu pas.
