Una altra Barceloneta

Publicat el dilluns 13 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

La família de la meva dona és de la Toscana, i de tant en tant els fem una visita, sobretot als estius. M'agrada anar-hi en cotxe i fer diferents rutes per anar-hi descobrint petits tresors. Aquest cop vaig voler evitar la costa i vam fer el camí de tornada per l'interior, per les valls occitanes d'Itàlia i la Provença. La ruta tot travessant els Alps ja paga la pena dels pocs quilòmetres de desviament, però la sorpresa més gran va ser arribar a un petit poblet occità del departament francès dels Alps de l'Alta Provença anomenat Barcelonnette, en francès; Barcilona de Provença, en occità. Es veu que quan la Provença pertanyia al Casal de Barcelona, Ramon Berenguer IV va decidir que a la regió li feia falta una vila tan maca com el Cap i Casal, i va fundar en 1231 Barcelona de Provença, coneguda des d'aleshores com la Barciloneta pels seus pobladors occitans. la petita vila al peu dels Alps és una perla. No ha superat mai els 3.000 habitants i les quatre barres del Casal de Barcelona hi són omnipresents. Però si el que buscava jo eren rastres de la presència catalana, gran va ser la meva sorpresa en descobrir que el que hi ha a pertot són petjades... mexicanes! Com els americans que després de fer fortuna a Cuba tornaven a Catalunya i demostraven el seu triomf amb magnífiques cases d'estil indià, resulta que a mitjans del segle XIX alguns habitants humils de la Barceloneta de Provença van anar a provar sort a Mèxic, i van tornar rics i delerosos de demostrar-ho als seus convilatans. Van fer-ho tot construint unes magnífiques i fastuoses residències de forta influència arquitectònica colonial americana que tothom al poble coneix amb el nom de vil·les mexicanes. A l'oficina de turisme hom pot trobar un mapa amb les cases marcades. Val la pena fer la ruta amb calma i amb la càmera de fotos a punt. N'hi ha que són una autèntica meravella. Com sol passar amb tots aquest petits poblets de la Provença i les valls occitanes d'Itàlia, la gastronomia és un regal per als sentits, però en el cas de la Barceloneta de Provença, els tocs mexicans fan que la cuina local sigui realment única al món.

Una nit estranya a Besalú

Publicat el dilluns 6 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Rebre la visita d’un germà que viu a 12.000 quilòmetres és una raó suficient per oferir-li alguna experiència extraordinària, fora de l’habitual. Vaig decidir convidar en Gustau —el meu germà— a visitar Besalú. Per no perdre un dia de platja, van anar-hi de nit. D’entrada, ens va inquietar una mica trobar-nos l’immensa porta d’entrada a la ciutat (que hom troba al final del seu magnífic pont) tancada i barrada. Quan rumiàvem si no giràvem cua va aparèixer del no res un arlequí, un bufó medieval que entre crits i rialles ens va explicar no sé quina història d’un vescomte i un baró que l’havien foragitat del poble. Vam empènyer la porta i en endinsar-nos-hi vam trobar amb un grup de comediants medievals format per nens i nenes molt petits i alguns adults. Vam seguir-los fins la plaça i ens van regalar cabrioles i malabars, fins que uns soldats del vescomte van presentar-se cercant una donzella i tot va acabar amb un acarnissat combat amb espases que treien espurnes. El meu germà i jo no ens sabíem avenir. “Què està passant? Què no som al segle XXI?”, ens preguntàvem. Vam deixar-nos portar, i vam visitar un palau, vam assistir al funeral d’una abadessa a la catedral, vam caminar per carrerons estrets entre mercaders, taverners i prostitutes, i vam acabar al peu del molí presenciant el casament del vescomte esmentat —que va arribat amb un preciós cavall blanc— amb la filla del baró, enmig d’una conxorxa medieval que no és fàcil d’explicar. Quan encara no sortíem del nostre astorament, ens vam trobar un altre cop a dins del poble gaudint d’un pica-pica i una copa de cava, alhora que un grup de ballarines exòtiques ens regalaven la vista amb una dansa del ventre que encara tenim a la retina, el meu germà i jo.

Es veu que aquest retorn màgic al passat medieval de Besalú es produeix misteriosament cada dimecres de juliol i agost. Us recomano que us hi acosteu amb molt de compte!

La unanimitat no és democràcia

Publicat el 5 d'agost de 2012 a l'Intocable Digital

Aquesta setmana hem tornat a sentir per boca de l’alcalde de Barcelona l’argument tan repetit com falaç que diu que no es pot parlar d’independència perquè crea divisions, perquè no tots els catalans hi són favorables. Xavier Trias fa aquest plantejament d’una forma honesta, de la mateixa manera que molts independentistes esmercen esforços per aconseguir una unitat de les forces independentistes que no només és una quimera, sinó que és absolutament innecessària i àdhuc contraproduent per assolir l’objectiu comú. Hem perdut molt de temps amb aquestes qüestions i molts cops ens hem desviat del camí.

Anem a pams. En primer lloc, és evident que la independència provoca divisions, com qualsevol projecte o programa polític. Pretendre que una idea politica sigui acceptadunes forma unànime és totalitarisme. La unanimitat repugna al sistema democràtic. És típica dels congressos dels partits que aproven executives i programes a la búlgara, amb adhesions del 99 per cent. La unanimitat és la que anuŀla i esborra el criteri propi dels diputats, que han d’obeir de forma acrítica els dictats del partit, que indica a través dels dits del cap del grup parlamentari quin ha de ser el sentit del vot. Si un legislador gosa votar segons els seu propi criteri i la seva consciència, es convidat a renunciar al seu escó i abandonar el partit, com hem vist dies enrere amb l’afer Maragall durant el tràmit parlamentari de la proposta de pacte fiscal.

En segon lloc, la recerca de una suposadament imprescindible unitat independentista és la forma més lamentable de malaguanyar temps i esforços. Així com hi ha espanyolistes d’esquerres, de centre o de dretes, també hi ha d’haver independentistes a tot l’espectre polític. Poden i han de pensar diferent en tots els aspectes, menys en un: la voluntat de declarar la independència de Catalunya. Que cadascú es presenti a les eleccions amb els seus candidats i el seu programa. El moment de la unitat serà quan s’haurà de votar la declaració d’independència, no pas abans.

Finalment, deixeu-me fer un apunt final sobre aquesta idea que sosté que l’independentisme genera divisions entre els catalans. Si volem aconseguir l’objectiu, hem de començar per acceptar que a Catalunya hi ha almenys dues comunitats nacionals: els catalans i els espanyols. Acceptem que hi ha persones nascudes a Catalunya que tenen un marc de referència diferent als nostre, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, simplement és. Al Quebec hi ha quebequesos de cultura francesa i quebequesos de cultura anglesa. Aquí hi ha catalans d cultura catalana i catalans de cultura espanyola.

I no es tracta de convèncer o assimilar els de cultura espanyola, sinó d’imposar el criteri de la majoria catalana, tot respectant els drets de la minoria espanyola. D’això se’n diu democràcia. Una democràcia no és unanimitat, és la materialització de la voluntat de la majoria, respectant les minories. Actualment, vivim en un país on s’imposa la voluntat d’una minoria, sense respectar els drets ni la voluntat de la majoria. Una autèntica estafa democràtica.

Què votaries si demà hi haguessin eleccions?

Publicat el 19 de juliol de 2012 al diari IntocableDigital

Imaginem que em president Mas decideix fer història i trenca la baralla. Imaginem que pren consciència que el seu pla de pacte fiscal s’ha cremat abans d’hora per culpa de la crisi espanyola i la intervenció europea. Aleshores, el president Mas dissol el Parlament i convoca eleccions.

Quin seria l’escenari? Què votaríem? Què farien els partits? Anem per pams.

Comencem per CiU. Podria mantenir l’ambigüitat calculada que tants bons resultats li ha donat en el passat recent? Confiarien els seus electors (i sobretot les seves bases) en un programa electoral que no digués les coses pel seu nom en un moment clau de la història del país? Els joves dirigents sobiranistes que s’han fet amb el control del partit, aconseguiran convèncer els sectors més conservadors i regionalistes de la federació nacionalista i arrossegar-los cap a una proposta electoral obertament independentista? Els seus votants només mantindran el seu suport si CiU decideix posar d’una vegada per totes tota la carn a la graella.

I el PSC? Quin sector imposaria les seves tesis? L’aparell del partit segueix en mans dels de tota la vida, aquells que abans es tallarien la llengua que dissentir amb les tesis imposades des del PSOE, però hi ha un creixent moviment de base socialista que ja n’està tip. Giraran la truita? Abandonaran la quimera d’un federalisme impossible de materialitzar a Espanya? O entrarà el PSC en un procés de valencianització que el condemnarà a la marginalitat i a la mera supervivència, tot ocupant les engrunes de les quotes de poder d’organismes i empreses públiques? Si el seu electorat l’obliga a elegir entre Espanya i Catalunya, què triarà?

El PP s’atrinxerarà en defensa de la minoria espanyola i espanyolista de Catalunya. Hauran de demostrar que són un partit seriós capaç de fer de garants del respecte dels seus drets. En definitiva, d’això es tracta la democràcia: fer el que vol la majoria, tot respectant els drets de les minories. Això vol dir que també el PP i Ciudadanos tindran un paper a jugar un una Catalunya independent.

Què farà Esquerra Republicana? Preferirà quedar-se quieta i aprofitar la inèrcia de l’efecte rebot després de les darreres patacades electorals? O arriscarà tot el seu capital amb una proposta seriosa i concreta per obrir un procés d’independència? És cert que probablement haurà de lluitar per defensar el seu espai electoral davant de CiU, si aquesta es declara obertament independentista, però són partits ben diferents, i en gran mesura complementaris.

Iniciativa veurà un creixement exponencial, pel treball seriós dels seus dirigents i per acceptar sense pèls a la llengua que només amb un estat propi Catalunya pot assolir la plenitud nacional.

Solidaritat haurà de fer mans i mànigues per marcar perfil propi si la majoria de partits catalans esdevenen independentistes (una possibilitat que fins fa poc era una fantasia i que ara és cada cop més probable). La seva radicalitat és necessària si volem que un procés parlamentari d’independència abraci un arc ben ampli de la ciutadania.

Si el proper diumenge se celebressin eleccions, a qui votaries? Què exigiries al teu partit?

Thank you very much!

(Published in Catalonia Today magazine - July-August 2012)

In December 2008 I accepted the challenge of reinventing Catalonia Today and converting it from a weekly newspaper to a monthly magazine. It was a brave bet, to invest more money and more resources in order to offer our readers a 64 page, glossy, full colour magazine, written in English, full of quality content, to foreign residents and visitors and to Catalan readers who seek to improve their English language level, always keeping in mind the same motto that led to the creation of Catalonia Today in 2005: "News in English from a Catalan point of view".
The response has been amazing from the very beginning. A growing community of readers and subscribers who have encouraged us to deliver more and improve on what we are doing. The best example of how this community works is the initiative from a bunch of our readers, to create the ECClub, the English Culture Club: a joint-venture between the Abacus cooperative and Catalonia Today. Currently the ECClub has more than 1000 members and 45 reading groups spread across Catalonia and Valencia.
Three years and a half later, new professional challenges ask me to move on, so this is my last issue as editor of Catalonia Today. I’m extremely proud of how the magazine has developed, and the team behind it and I strongly believe that the new editor will do even better, adding more value to this community of staff, readers, subscribers and members of the ECClub who truly enjoy quality content in English month after month. Thank you very much for the constant feedback that has allowed us to continously improve the magazine, based on your criticism and suggestions. I hope that will continue. I’ll be in touch.

La dependència no interessa ni convé

Publicat el 18 de maig de 2012 al diari IntocableDigital.cat

El discurs del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida, va aixecar polseguera fins i tot a casa seva, però sóc dels que no es va sorprendre gens ni mica ni amb les paraules ni amb el to. “La independència no interessa ni convé”. Duran no enganya ningú i manté una línia de pensament coherent. Què esperàveu, que s’emboliqués amb l’estelada i coregés “in-indé-independencià”?

Dit això, el congrés d’UDC ens dóna l’oportunitat d’aclarir un conceptes que fa nosa al procés irreversible d’emancipació nacional de Catalunya. És tracta d’una gran fal·làcia continguda en un discurs més o menys homogeni que ens ve a dir que “la independència és un projecte excloent que crearia divisió en Catalunya, perquè no tots els catalans són independentistes”.

En primer lloc, cal preguntar-se quan aquest país ha estat una nació homogènia? Des que els grecs van establir-se a Empúries i van construir una ciutat compartida amb els íbers, aquest territori és mestís i heterogeni, per origen i per voluntat. Això comporta acceptar que Catalunya és una nació dividida. Què hi ha gent que se sent catalana i no espanyola o francesa, gent que se sent catalana i espanyola, catalana i francesa, i gent que se sent només espanyola o francesa. Tot plegat sense comptar l’última onada immigratòria que no s’integrarà del tot fins d’aquí a dos o tres generacions. Aquesta diversitat és la que fa grans les nacions més grans del món. Obama governa un país on 4 de cada 10 ciutadans creu en el creacionisme. Hollande dirigirà un país amb un 20 per cent votants de l’extrema dreta.

Durant molt de temps, els moviments sobiranistes han cregut que no es podia fer realitat el somni de la independència sense una adhesió unànime de la societat catalana. Fals. Sempre hi haurà sectors incòmodes amb la direcció que prengui el país. Del que es tracta és que la majoria pugui veure realitzats els seus desitjos, alhora que la minoria veu garantits els seus drets i llibertats. D’això se’n diu democràcia. A Catalunya, la independència és l’opció majoritària i els partits polítics estan actuant de dic de contenció. Fins i tot Duran ha pogut comprovar com un 20 per cent dels delegats del seu partit votaven tesis independentistes en un congrés cridat a ofrenar un resultat a la búlgara al seu líder. La classe política té dos camins: liderar el procés o veure com l’aigua sobrepassa el dic i avança com un tsunami emportant-se tot al seu pas.

Un 'corralito' espanyol? Improbable, però no impossible

Publicat el 15 de maig de 2012 al diari Vilaweb

El desembre del 2001 el mot 'corralito' es va incorporar al vocabulari econòmic de tot el món. Deu anys treballant en una agència de notícies de Buenos Aires, entre el 1992 i el 2002 --molts a la secció d'economia--, em van permetre de veure i de viure en detall el procés de degradació econòmica que va desembocar en el cèlebre 'corralito'.

Malauradament, hi ha molts elements del cas argentí que hom pot trobar a Espanya: un deute extern creixent, un dèficit fiscal desbocat, dificultats de finançament per als governs i les empreses, desocupació superior al 20%, un govern inoperant i incapaç. Un factor clau de la 'débâcle' va ser la famosa 'convertibilitat', que establia per imperatiu legal la paritat 1 a 1 entre el peso argentí i el dòlar nord-americà. En el cas espanyol, la pertinença a l'euro causa l'efecte equivalent: la impossibilitat de devaluar per recuperar competitivitat i disminuir el dèficit comercial.

Com en el cas grec, l'economia argentina va ser rescatada en dues ocasions, amb resultats fallits en totes dues: el 'blindatge' de 40.000 milions de dòlars i el 'megacanvi' de deute per valor de 30.000 milions addicionals.

En una situació tan sinistra, la fuita de capitals es impossible d'aturar i els bancs no poden satisfer les demandes dels impositors que volen treure els diners i refugiar-se en divises estrangeres. Aleshores el sistema fa fallida, irremeiablement. El govern argentí va voler impedir-ho amb el 'corralito': immobilitzant els diners als bancs. El resultat immediat va ser devastador: l'economia argentina va aturar-se en sec, com un malalt que fa una aturada cardíaca. Sense líquid circulant, l'activitat empresarial i comercial esdevé impossible i les conseqüències són demolidores.

En quin estadi del procés es troba l'economia espanyola? És difícil de dir, però hi ha un element afegit que en el cas argentí no hi era: l'airbag que representa la unió monetària i el BCE. L'estat argentí va haver parar tot sol la crisi bancària, i les arques del banc central es van buidar responent als qui canviaven els pesos per dòlars. Espanya compta amb uns aliats que donen un plus de confiança al sistema i fan improbable una retirada en massa de dipòsits del sistema bancari.

Improbable, però no impossible. De fet, no cal pas travessar l'Atlàntic per trobar referències d'episodis similars. El 1468 la Taula de Canvi de Barcelona va fer fallida per una fuita de capitals i el 1613 la de València també va fer fallida per l'impagament generalitzat de préstecs hipotecaris. Dos elements que podríem trobar aviat en el nostre sistema bancari. Especialment si, en un moment donat, els socis europeus es decidissin a deixar anar la mà de grecs i espanyols.

El 'corralito' argentí és la història d'un drama amb final feliç: impagament del deute extern, devaluació de la moneda per a recuperar competitivitat i taxes de creixement fortes i sostingudes durant la dècada següent. Hi ha una trampa, emperò. Més que una trampa, un miracle. A l'Argentina l'anomenen 'el miracle de la soja'. A partir del 2003 el preu internacional de la soja, principal exportació del país amb una retenció impositiva superior al 40%, s'ha anat multiplicant per quatre i per cinc, amb un client ansiós de comprar d'antuvi tota la producció, la Xina. La soja va ser l'electroxoc que tornà a fer bategar aquell cor que s'havia aturat en sec. Si no hagués estat per la soja, el país no hauria pogut sortir de l'abisme consegüent al 'corralito'. Si l'economia espanyola esclata en mil bocins, com l'argentina el 2001, quin miracle la tornarà a la vida?

Publicat el 15 de maig de 2012 al diari Vilaweb