Aquesta setmana hem tornat a sentir per boca de l’alcalde de Barcelona l’argument tan repetit com falaç que diu que no es pot parlar d’independència perquè crea divisions, perquè no tots els catalans hi són favorables. Xavier Trias fa aquest plantejament d’una forma honesta, de la mateixa manera que molts independentistes esmercen esforços per aconseguir una unitat de les forces independentistes que no només és una quimera, sinó que és absolutament innecessària i àdhuc contraproduent per assolir l’objectiu comú. Hem perdut molt de temps amb aquestes qüestions i molts cops ens hem desviat del camí.
Anem a pams. En primer lloc, és evident que la independència provoca divisions, com qualsevol projecte o programa polític. Pretendre que una idea politica sigui acceptadunes forma unànime és totalitarisme. La unanimitat repugna al sistema democràtic. És típica dels congressos dels partits que aproven executives i programes a la búlgara, amb adhesions del 99 per cent. La unanimitat és la que anuŀla i esborra el criteri propi dels diputats, que han d’obeir de forma acrítica els dictats del partit, que indica a través dels dits del cap del grup parlamentari quin ha de ser el sentit del vot. Si un legislador gosa votar segons els seu propi criteri i la seva consciència, es convidat a renunciar al seu escó i abandonar el partit, com hem vist dies enrere amb l’afer Maragall durant el tràmit parlamentari de la proposta de pacte fiscal.
En segon lloc, la recerca de una suposadament imprescindible unitat independentista és la forma més lamentable de malaguanyar temps i esforços. Així com hi ha espanyolistes d’esquerres, de centre o de dretes, també hi ha d’haver independentistes a tot l’espectre polític. Poden i han de pensar diferent en tots els aspectes, menys en un: la voluntat de declarar la independència de Catalunya. Que cadascú es presenti a les eleccions amb els seus candidats i el seu programa. El moment de la unitat serà quan s’haurà de votar la declaració d’independència, no pas abans.
Finalment, deixeu-me fer un apunt final sobre aquesta idea que sosté que l’independentisme genera divisions entre els catalans. Si volem aconseguir l’objectiu, hem de començar per acceptar que a Catalunya hi ha almenys dues comunitats nacionals: els catalans i els espanyols. Acceptem que hi ha persones nascudes a Catalunya que tenen un marc de referència diferent als nostre, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, simplement és. Al Quebec hi ha quebequesos de cultura francesa i quebequesos de cultura anglesa. Aquí hi ha catalans d cultura catalana i catalans de cultura espanyola.
I no es tracta de convèncer o assimilar els de cultura espanyola, sinó d’imposar el criteri de la majoria catalana, tot respectant els drets de la minoria espanyola. D’això se’n diu democràcia. Una democràcia no és unanimitat, és la materialització de la voluntat de la majoria, respectant les minories. Actualment, vivim en un país on s’imposa la voluntat d’una minoria, sense respectar els drets ni la voluntat de la majoria. Una autèntica estafa democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada