La cara oculta de Miami

Publicat el dilluns 27 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

La primera bombolla d’internet em va portar a establir-me una temporadeta a Miami, una ciutat magnífica que és una destinació turística de primer ordre i és alhora la capital econòmica i de negocis de l’Amèrica Llatina.
Poques ciutats nord-americanes, però, exemplifiquen com Miami els forts contrastos de la societat estatunidenca. Només deu minuts de cotxe separen l’opulència de Miami Beach de la misèria de Little Haití. La Petite Haïti és un barri, abans conegut com a Lemon City, que va ser ocupat per les classes benestants que fugien de les atrocitats de la dictadura dels Duvalier a Haití durant la dècada dels seixanta del segle passat. Després s’hi va afegir una segona onada d’haitians que directament fugien de la pobresa. Sembla impossible que a pocs minuts dels Ferraris i Lamborghinis que pugen avinguda Collins amunt, hom pugui trobar un barri amb taxes de mortalitat infantil africanes. Si a Miami Beach hi ha dos morts per arma de foc per cada 100.000 habitants, a Little Haití la taxa és de 44,9 per cada 100.000. Les tres principals causes de mort són, en aquest ordre, la sida, els homicidis i la cirrosi. Gairebé el 70 per cent de la població viu per sota del llindar de la pobresa.
Qualsevol guia us recomanarà d’evitar Little Haití. Us diran que podeu tastar una mica de sabor haitià sense riscos al Tap Tap de Miami Beach. Vaig tenir la sort de fer-me amic d’una persona del barri, que em va descobrir una comunitat fascinant. El francès i el crioll s’escolten pertot, i la cuina és meravellosa. Fa pocs dies vaig llegir que s’està produint el que els anglosaxons anomenen gentrification: Little Haití s’ha posat de moda i gent de classe mitjana-alta s’hi estableix, rehabilitant edificis antics de gran valor arquitectònic i millorant la fesomia del barri en general, però desplaçant alhora els habitants originals cap a àrees encara més marginals. Saber-ho va provocar-me una sensació agredolça. D’una banda, és bo veure un barri degradat regenerar-se. De l’altra, és trist que l’ànima de Little Haití, la seva gent, siguin foragitats per pijos que estan fent-se’l seu.

L'illa de la patata

Publicat el dilluns 20 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Fa molts anys, quan era jove i boig, solia fer milers de quilòmetres per gaudir d’un festival anual de música clàssica magnífic, en un marc incomparable: les Setmanes Musicals de Frutillar. Frutillar és un minúscul poble d’immigrants alemanys al bell mig de la Patagònia xilena, 1.000 km al sud de la capital, Santiago. Des de fa 45 anys, durant una setmana, els millors artistes i músics d’arreu del món ofereixen un concert rere l’altre en un auditori de vidre a la vora d’un llac, als peus d’un volcà imponent. En una de les meves visites, vaig seguir els consells de l’Elfriede, una xilena besnéta d’alemanys que parlava castellà amb dificultat (a Frutillar l’alemany és encara la llengua d’ús familiar), mestressa de la casa on m’allotjava. “Agafa el ferri i vés a Chiloé”. L’illa de Chiloé és un cas únic en el món. La flora i la fauna són endèmiques i diferents. Charles Darwin va visitar l’illa el 1834 i va quedar tan impressionat que li va dedicar llargs capítols als seus diaris. És a poc minuts del continent, però com que els maputxes mai no van ser un poble mariner, no hi havia contacte entre l’illa i el continent. Es creu que els seus pobladors, els chilotes, no són pas d’origen maputxe, sinó polinesi. Eren una societat matriarcal. El cognom que es transmetia als fills era el de la mare. La seva cultura és única i original, des de l’arquitectura —amb els seus palafits singulars construïts sobre xanques arran de mar— fins a la gastronomia. La tradició local diu que és a Chiloé on va néixer la patata, el tubercle que va permetre l’expansió demogràfica a Europa i va alimentar i alimenta milions de persones. Els chilotes creuen que des de Chiloé la patata es va escampar pels Andes, primer, i per tot el món després, i n’estan orgullosos. Quan una dona chilota es casa i forma una nova família, la mare i matriarca li regala una petita bossa feta a mà amb les llavors de més de 400 varietats de patata. És el tresor més important de la seva cultura i estan obligats a custodiar-lo i transmetre’l de generació en generació des de fa segles. Visitar Chiloé és com descobrir un món perdut. És molt lluny, però val la pena.

Una altra Barceloneta

Publicat el dilluns 13 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

La família de la meva dona és de la Toscana, i de tant en tant els fem una visita, sobretot als estius. M'agrada anar-hi en cotxe i fer diferents rutes per anar-hi descobrint petits tresors. Aquest cop vaig voler evitar la costa i vam fer el camí de tornada per l'interior, per les valls occitanes d'Itàlia i la Provença. La ruta tot travessant els Alps ja paga la pena dels pocs quilòmetres de desviament, però la sorpresa més gran va ser arribar a un petit poblet occità del departament francès dels Alps de l'Alta Provença anomenat Barcelonnette, en francès; Barcilona de Provença, en occità. Es veu que quan la Provença pertanyia al Casal de Barcelona, Ramon Berenguer IV va decidir que a la regió li feia falta una vila tan maca com el Cap i Casal, i va fundar en 1231 Barcelona de Provença, coneguda des d'aleshores com la Barciloneta pels seus pobladors occitans. la petita vila al peu dels Alps és una perla. No ha superat mai els 3.000 habitants i les quatre barres del Casal de Barcelona hi són omnipresents. Però si el que buscava jo eren rastres de la presència catalana, gran va ser la meva sorpresa en descobrir que el que hi ha a pertot són petjades... mexicanes! Com els americans que després de fer fortuna a Cuba tornaven a Catalunya i demostraven el seu triomf amb magnífiques cases d'estil indià, resulta que a mitjans del segle XIX alguns habitants humils de la Barceloneta de Provença van anar a provar sort a Mèxic, i van tornar rics i delerosos de demostrar-ho als seus convilatans. Van fer-ho tot construint unes magnífiques i fastuoses residències de forta influència arquitectònica colonial americana que tothom al poble coneix amb el nom de vil·les mexicanes. A l'oficina de turisme hom pot trobar un mapa amb les cases marcades. Val la pena fer la ruta amb calma i amb la càmera de fotos a punt. N'hi ha que són una autèntica meravella. Com sol passar amb tots aquest petits poblets de la Provença i les valls occitanes d'Itàlia, la gastronomia és un regal per als sentits, però en el cas de la Barceloneta de Provença, els tocs mexicans fan que la cuina local sigui realment única al món.

Una nit estranya a Besalú

Publicat el dilluns 6 d'agost de 2012 al diari El Punt Avui

Rebre la visita d’un germà que viu a 12.000 quilòmetres és una raó suficient per oferir-li alguna experiència extraordinària, fora de l’habitual. Vaig decidir convidar en Gustau —el meu germà— a visitar Besalú. Per no perdre un dia de platja, van anar-hi de nit. D’entrada, ens va inquietar una mica trobar-nos l’immensa porta d’entrada a la ciutat (que hom troba al final del seu magnífic pont) tancada i barrada. Quan rumiàvem si no giràvem cua va aparèixer del no res un arlequí, un bufó medieval que entre crits i rialles ens va explicar no sé quina història d’un vescomte i un baró que l’havien foragitat del poble. Vam empènyer la porta i en endinsar-nos-hi vam trobar amb un grup de comediants medievals format per nens i nenes molt petits i alguns adults. Vam seguir-los fins la plaça i ens van regalar cabrioles i malabars, fins que uns soldats del vescomte van presentar-se cercant una donzella i tot va acabar amb un acarnissat combat amb espases que treien espurnes. El meu germà i jo no ens sabíem avenir. “Què està passant? Què no som al segle XXI?”, ens preguntàvem. Vam deixar-nos portar, i vam visitar un palau, vam assistir al funeral d’una abadessa a la catedral, vam caminar per carrerons estrets entre mercaders, taverners i prostitutes, i vam acabar al peu del molí presenciant el casament del vescomte esmentat —que va arribat amb un preciós cavall blanc— amb la filla del baró, enmig d’una conxorxa medieval que no és fàcil d’explicar. Quan encara no sortíem del nostre astorament, ens vam trobar un altre cop a dins del poble gaudint d’un pica-pica i una copa de cava, alhora que un grup de ballarines exòtiques ens regalaven la vista amb una dansa del ventre que encara tenim a la retina, el meu germà i jo.

Es veu que aquest retorn màgic al passat medieval de Besalú es produeix misteriosament cada dimecres de juliol i agost. Us recomano que us hi acosteu amb molt de compte!

La unanimitat no és democràcia

Publicat el 5 d'agost de 2012 a l'Intocable Digital

Aquesta setmana hem tornat a sentir per boca de l’alcalde de Barcelona l’argument tan repetit com falaç que diu que no es pot parlar d’independència perquè crea divisions, perquè no tots els catalans hi són favorables. Xavier Trias fa aquest plantejament d’una forma honesta, de la mateixa manera que molts independentistes esmercen esforços per aconseguir una unitat de les forces independentistes que no només és una quimera, sinó que és absolutament innecessària i àdhuc contraproduent per assolir l’objectiu comú. Hem perdut molt de temps amb aquestes qüestions i molts cops ens hem desviat del camí.

Anem a pams. En primer lloc, és evident que la independència provoca divisions, com qualsevol projecte o programa polític. Pretendre que una idea politica sigui acceptadunes forma unànime és totalitarisme. La unanimitat repugna al sistema democràtic. És típica dels congressos dels partits que aproven executives i programes a la búlgara, amb adhesions del 99 per cent. La unanimitat és la que anuŀla i esborra el criteri propi dels diputats, que han d’obeir de forma acrítica els dictats del partit, que indica a través dels dits del cap del grup parlamentari quin ha de ser el sentit del vot. Si un legislador gosa votar segons els seu propi criteri i la seva consciència, es convidat a renunciar al seu escó i abandonar el partit, com hem vist dies enrere amb l’afer Maragall durant el tràmit parlamentari de la proposta de pacte fiscal.

En segon lloc, la recerca de una suposadament imprescindible unitat independentista és la forma més lamentable de malaguanyar temps i esforços. Així com hi ha espanyolistes d’esquerres, de centre o de dretes, també hi ha d’haver independentistes a tot l’espectre polític. Poden i han de pensar diferent en tots els aspectes, menys en un: la voluntat de declarar la independència de Catalunya. Que cadascú es presenti a les eleccions amb els seus candidats i el seu programa. El moment de la unitat serà quan s’haurà de votar la declaració d’independència, no pas abans.

Finalment, deixeu-me fer un apunt final sobre aquesta idea que sosté que l’independentisme genera divisions entre els catalans. Si volem aconseguir l’objectiu, hem de començar per acceptar que a Catalunya hi ha almenys dues comunitats nacionals: els catalans i els espanyols. Acceptem que hi ha persones nascudes a Catalunya que tenen un marc de referència diferent als nostre, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, simplement és. Al Quebec hi ha quebequesos de cultura francesa i quebequesos de cultura anglesa. Aquí hi ha catalans d cultura catalana i catalans de cultura espanyola.

I no es tracta de convèncer o assimilar els de cultura espanyola, sinó d’imposar el criteri de la majoria catalana, tot respectant els drets de la minoria espanyola. D’això se’n diu democràcia. Una democràcia no és unanimitat, és la materialització de la voluntat de la majoria, respectant les minories. Actualment, vivim en un país on s’imposa la voluntat d’una minoria, sense respectar els drets ni la voluntat de la majoria. Una autèntica estafa democràtica.